Com de similars són les sancions estatunidenques a Veneçuela i Orient Mitjà?

Veneçuela, Caracas – Per Elijah J. Magnier
Traduït per Eli C. Casas

Veneçuela es mobilitza per a les eleccions d’aquest diumenge, per a triar 277 membres del Parlament d’entre 14.400 candidats de 107 partits, grups i independents. L’administració estatunidenca i els líders de la comunitat europea ja han rebutjat i condemnat els resultats de les eleccions, encara que aquestes no hagin tingut lloc encara. Això es deu al fet que s’espera que el President Nicolás Maduro i el seu grup polític guanyin: tenen una victòria garantida a causa del suport que gaudeixen en la població. Washington acusa a Maduro les eleccions que se celebraran d’enganyifa, ignorant convenientment que la seva pròpia casa és ben dèbil i que va ser profundament malmesa en les últimes eleccions. El president Donald Trump les va acusar de “falses”, proclamant-se guanyador tot i que el país ja havia anunciat els resultats de tots els estats, donant la victòria general a Joe Biden (i, per tant, la derrota de Trump). Per a Veneçuela, Trump i Biden són dues cares de la mateixa moneda. Per tant, Veneçuela no espera cap aixecament de les sancions imposades per l’administració de Trump. Aquesta administració va gaudir imposant sancions en totes les direccions i a tot el món contra els qui es negaven a sotmetre’s a la seva voluntat i a la d’Israel. Veneçuela es troba al pati posterior dels EUA i qualsevol rebel·lió contra la seva voluntat és inacceptable. Rebel·lió entesa com a desobediència i deslleialtat vers l’oncle Sam.

El que l’administració estatunidenca ha fet a Veneçuela representa dècades d’una pràctica ja exercida en la resta del món, en particular a Orient Mitjà (l’Iran, Síria i el Líban). Així, s’imposen sancions il·legals al petroli veneçolà, als vaixells cisterna, als bancs, a les peces de recanvi, als subministraments mèdics, als aliments, a les persones i a tota mena de mercaderies. Els actius veneçolans de la venda de petroli han estat bloquejats pels EUA i l’or veneçolà congelat pel Regne Unit. Aquests actius van ser assignats il·legalment per a fer costat a Juan Guaidó, a qui Occident va decidir nomenar-lo “el president no electe de Veneçuela”.

Sobre president de l’Assemblea Nacional Juan Guaidó: Amèrica i altres 50 països europeus i no comunitaris van decidir – sota la pressió de Washington – declarar-lo “president electe no democràtic” del país – perquè és “el nen obedient d’Occident”. De la mateixa manera que l’organització “Mujahideen Khalq” a l’Iran i la inversió que Washington va gastar al Líban (deu mil milions de dòlars) per a soscavar i derrotar a Hesbol·là, funcionen fomentant inestabilitat domèstica. Els Estats Units no dubtaran a establir un “exèrcit electrònic” i empènyer als opositors veneçolans del règim a atacar, rentant el cervell a lectors de tota condició.

Guaidó va arribar a exigir una intervenció armada dels EUA al seu país. Aquesta és una tàctica que els EUA han utilitzat durant dècades, essent l’altra opció una guerra civil (com al Líban). Els Estats Units va acusar Veneçuela de ser un bastió de la corrupció, oblidant convenientment que la corrupció no és precisament una preocupació prioritària dels EUA envers els seus aliats al Líban, l’Iraq o altres monarquies i presidències d’Orient Mitjà. Per què acusar a uns altres de corrupció quan sabem que el President Trump ja ha signat un decret d’exempció per a la seva família per a evitar el processament legal?

Això no significa que Veneçuela estigui alliberada de la corrupció: les fortes devaluacions diàries de la moneda local, la pobresa, les fortes sancions i la burocràcia letal empenyen a qualsevol país cap als mercats paral·lels i la corrupció. La gent a Veneçuela està en una situació extrema: no disposats a sotmetre’s, però tampoc per a morir de fam. La població compta amb el suport de famílies que viuen a l’estranger o que fan diversos treballs: només pensen a sobreviure fins a l’endemà. Això és el que les sancions empenyen a la població a fer. La qüestió que ha d’abordar-se no concerneix els veneçolans, sinó a la total violació del dret internacional que posa a una població sencera de genolls.

Durant segles, els Estats Units han tractat de dominar a Amèrica Llatina: van expulsar a Evo Morales de Bolívia perquè va oposar resistència, només per a tornar després que el poble imposés de nou el seu partit i conseqüentment el fes tornar de l’exili forçós. Als Estats Units els interessa clarament obtenir el control d’Amèrica Llatina per diverses raons, la més important de les quals és la riquesa dels seus diversos recursos, començant per l’energia i arribant fins a l’agricultura, on les empreses gegants dels Estats Units eren dominants. El poble de Veneçuela estima la llibertat, la diversió i el ball per a expressar el seu dolor, frustració i descontentament. Això coincideix amb una dita que es diu aquí: “l’ocell balla quan està ple de dolor”.

El govern veneçolà, amb una política domèstica singular a tot el món, ha construït 3 milions de llars per a la seva gent. L’accés a la medicina i a l’educació són gratuïtes, estan disponibles per a tothom sense cap discriminació. No obstant això, les sancions van provocar l’extinció funcional de la moneda local, pel fet que el tipus de canvi d’un dòlar estatunidenc va arribar al milió de bolívars veneçolans. Els treballadors reben un salari mínim de dos a quatre milions de bolívars veneçolans, la qual cosa equival a dos-quatre dòlars estatunidencs per mes.

No obstant això, el govern -com els països d’Orient Mitjà- subvenciona el preu del menjar i el petroli (que és el més barat del món, ja que el preu del galó de petroli equival a uns 0,05 dòlars per vint litres). Però hi ha un mercat paral·lel que en ven a preus inflats si es volen evitar les llargues cues a les gasolineres.