Trump indulta als contractistes de Blackwater: “Per què ens odien?”

Per Elijah J. Magnier
Traduït per: Eli C. Cases

La primera vegada que vaig veure als contractistes de Blackwater en acció va ser un matí de 2005, al carrer Al-Mansour de la capital d’Iraq, Bagdad. Enmig d’un pont, els contractistes, fortament armats, van sortir d’un vehicle que es dirigia al nord, van bloquejar la circulació apuntant les seves metralladores en totes les direccions—inclosa la meva—i van moure el que semblava ser una persona VIP, a la qual estaven protegint. Després van saltar a un altre vehicle amb els vidres tintats que es dirigia al sud, en la direcció oposada. Per un moment, tothom al carrer es van congelar, a causa de l’agressivitat dels contractistes i al seu comportament amenaçador, ja que esperaven veure bales volar. La por els va paralitzar fins al punt en què un conductor es va ajupir i va oblidar trepitjar el fre, provocant que el seu cotxe xoqués amb el de davant.

La presència dels contractistes de Blackwater era independent de la presa de decisions i del control iraquià, perquè estaven directament vinculats al govern dels Estats Units, que dirigia Mesopotàmia des del 2003.

No era estrany veure a un Humvee estatunidenc obrir foc contra un vehicle civil a causa d’una falta vers les normes de conducta imposades pels Estats Units, les quals, en la pràctica, eren impossibles de complir. Per exemple, l’últim Humvee d’un comboi estatunidenc portava un cartell sol·licitant a tots els cotxes que romanguessin a 100 metres de distància. És gairebé impossible llegir un cartell des de 100 metres de distància, la qual cosa per descomptat exposava als civils iraquians a una represàlia mortal.

Trobar-se amb un comboi estatunidenc en l’autopista de Bagdad (fos nord o sud) era una altra situació difícil. Els combois dels EUA condueixen a una velocitat mitjana constant, fins i tot en les autopistes. No estava permès avançar al comboi. Els iraquians van trobar una solució arriscada conduint pel costat oposat de l’autopista, exposant-se a un enorme risc de col·lisió. El problema de veritat era quan un altre comboi venia en direcció contrària, desviant per l’altre costat de la carretera al primer comboi. En aquest moment, tots els conductors es congelaven i posaven els seus braços enlaire, per por de ser disparats.

Durant els primers set anys de l’ocupació estatunidenca de l’Iraq, el risc de ser assassinat “per error” va ser extremadament alt per nombroses raons. Els contractistes de Blackwater ho van deixar clar l’any 2007, a la plaça Nisour, quan van obrir foc contra la gent al carrer, matant a 17 civils i ferint-ne 24. Mai va haver-hi cap rendiment de comptes pels crims, massacres o tortures dels Estats Units a l’Iraq.

De fet, ni tan sols la massacre de Nisour, perpetrada per Blackwater l’any 2007, va ser el començament. L’any 1996, l’ambaixadora dels Estats Units davant les Nacions Unides, Madeleine Albright, va respondre per la mort de mig milió de nens iraquians, a causa de les sancions imposades pels Estats Units, al·legant que aquestes havien “valgut la pena”. La invasió de 2003 i la guerra de l’Iraq van deixar centenars de milers d’iraquians morts o ferits. L’any 2004, les imatges de la presó estatunidenca en Abu Ghraib (també a l’Iraq) van confirmar els “abusos sàdics i criminals” comesos contra presoners iraquians.

Durant el primer any de l’ocupació estatunidenca, Paul Bremer, el virrei estatunidenc de l’Iraq, va dissoldre l’exèrcit iraquià, deixant a 400.000 homes a casa sense drets ni mitjans econòmics per a sobreviure. Molts d’ells van anar a parar directament als braços d’al-Qaeda a l’Iraq (que va metamorfosar amb el temps en el grup terrorista d’ “Estat Islàmic” ISIS, ISIL o Daesh). L’any 2009, els Estats Units van tancar el centre de detenció Camp Bucca, que s’havia convertit ja en una veritable “universitat jihadista”. Aquí és on els líders terroristes van reclutar als seus homes per a lluitar i terroritzar a l’Iraq més tard, quan van ser alliberats pels americans. L’any 2010, un vídeo classificat dels EUA va mostrar un atac d’un helicòpter Apatxe que va matar a una dotzena de civils iraquians, incloent-hi a dos membres del personal de Reuters.

No va haver-hi rendició de comptes per totes aquestes baixes, les quals van ser causades innecessàriament per la total falta de coneixement per part de l’administració dels Estats Units de la cultura iraquiana, o fins i tot per la falta d’un pla adequat post-ocupació (una ocupació, per a més inri, fonamentada en la incorrecta suposició que l’Iraq posseïa d’armes de destrucció massiva).

Per què es rebel·la l’Iraq contra l’indult que el president dels Estats Units, Donald Trump, ha concedit a quatre contractistes de Blackwater? Perquè els iraquians creuen que les seves vides ja no són prescindibles, i creuen que ha arribat el moment de rendir comptes. Els iraquians d’avui estan molt més enutjats i menys disposats a sotmetre’s al poder dominant de les forces dels EUA. L’any 2001, l’expresident George W. Bush es va dirigir a la nació i va dir: “Per què ens odien?”. Ell creia que era perquè la gent d’Orient Mitjà odiava la “democràcia i la llibertat” dels Estats Units. Tanmateix, això és precisament el que busquen els iraquians: rendició de comptes, justícia, democràcia i llibertat. Llibertat per a viure en pau i llibertat per a portar davant la justícia als criminals responsables de les massacres i els crims comesos.

El parlament iraquià va emetre un decret vinculant que ordena a les forces dels Estats Units abandonar el país després de l’assassinat il·legal del comandant iraquià de Hashd al-Shaabi, Abu Mahdi al-Muhandes i del general de la brigada iraniana, Qassem Soleimani. Amb això, l’Iraq diu “prou” a l’abús de poder dels Estats Units, a la falta de respecte cap a la sobirania iraquiana i a la completa falta de rendició de comptes dels estatunidencs. El que va fer Donald Trump és inacceptable per als iraquians i mai podrà ser oblidat o esborrat de les seves memòries. 

No s’espera que l’Iraq rebi al president-electe Joe Biden de manera diferent al seu predecessor, i el país disposat a lluitar per a veure a totes les forces estatunidenques fora del territori, costi el que costi. Per a l’Iraq, el moment de rendir comptes ha arribat: és hora que els Estats Units pagui pels seus crims.