Veneçuela, un escenari operacional per a que Rússia i l’Iran desafiïn als Estats Units.

Caracas, per Elijah J. Magnier,
Traduït per Eli C. Casas.

El president veneçolà Nicolás Maduro i el seu equip van posar fi al somni del president Donald Trump d’enderrocar el sistema democràtic a Veneçuela a través d’una victòria aclaparadora del partit governant de Maduro (67% en l’Assemblea Nacional). L’ “home de Washington”, Juan Guidó, passa a la història, com qualsevol persona que pressioni per a que intervinguin forces estrangeres en el seu propi país i, en aquest cas, per ser d’aquells qui demanen que els EUA mantingui i augmenti les sancions contra Veneçuela.

Maduro ofereix a Rússia i l’Iran la possibilitat que tots dos països juguin un rol al pati posterior dels Estats Units, sempre que Veneçuela es beneficiï d’aquesta batalla internacional. Això és degut a una alineació d’objectius i ideologia. La guerra “tova” dels EUA, a través de dures sancions, està demostrant-se com a ineficaç a Veneçuela, i el seu fracàs s’assembla ja al d’altres parts del món, en particular a Orient Mitjà.

Durant sis anys, l’oposició veneçolana va tenir la majoria a l’Assemblea Nacional, permetent que el president Donald Trump dividís la societat veneçolana i la posés en contra del president Maduro. Per això els Estats Units, la Unió Europea i altres 50 països van reconèixer a Guaidó com a President, un acte que constitueix una violació flagrant del dret internacional. Els EUA va contemplar l’ús de la força militar per a frenar a Veneçuela, però Rússia va enviar assessors militars i armament com a advertiment per als Estats Units, els qui es van mantenir allunyats. Moscou va enviar avions SU-30 i míssils S-300 a Veneçuela. No obstant, això és pràcticament irrellevant, perquè en última instància, no són les armes allò que podria aturar als EUA, sinó una política de dissuasió: Rússia pot posar en perill els interessos dels EUA en una dotzena d’altres llocs del món, si no es respecta aquest equilibri de poder.

l’Iran es va unir a Rússia en el seu desafiament als EUA mitjançant l’enviament de diversos petroliers i de peces de recanvi a Veneçuela, per a tractar d’arreglar les sis refineries paralitzades per les sancions dels EUA. Aquestes incloïen una moratòria en peces de recanvi de petroli i gas, aliments i medicines (recordem, enmig de la pandèmia del coronavirus). D’aquesta manera, la reserva de petroli més rica del món s’havia trobat paralitzada per les dures sancions dels EUA.

Aquesta “guerra tova” que utilitza els EUA per a matar de fam als veneçolans és la mateixa política adoptada a Síria, Líban, Palestina, l’Iran i Iemen i, de fet, en tots els llocs on els EUA són desobeïts. 

Es sospita que Rússia inverteix a Veneçuela sense tenir en compte pèrdues o beneficis financers, perquè el President Vladimir Putin va decidir recuperar el lloc de Rússia en la arena internacional, així com a anul·lar l’interminable desig unilateral d’hegemonia dels Estats Units. La presència dels russos a Veneçuela representa un avantatge enorme per a Putin a l’hora d’enfront de qualsevol administració dels EUA, ja que Moscou sempre serà considerat un enemic per a aquests. 

Si Washington decidís actuar o moure’s en qualsevol front (com ho va fer a Ucraïna) o qualsevol altre país que fos considerat una qüestió de seguretat nacional per a Rússia, Moscou pot avançar en el front veneçolà i augmentar el seu suport al govern de Caracas.

Rússia i l’Iran estan presents a Síria i han cooperat durant sobre el terreny durant els últims cinc anys (2015-2020). Tots dos van lluitar junts contra el pla dels EUA d’enderrocar al president Bashar al-Assad i van guanyar la batalla. A l’Iraq, tots dos països també van estar presents, oferint intel·ligència i altres tipus de suport al govern de Bagdad, per a desbaratar activament el pla dels EUA de dividir el país en tres sub-estats.

A Veneçuela, Teheran està responent creuant les mars. La “República Islàmica” a l’Iran està seguint els mateixos passos que Rússia, colpejant a Washington on més mal li fa. Els EUA van construir dotzenes de bases militars al voltant de l’Iran i van portar a la majoria dels països del Golf a normalitzar la seva relació amb Israel, l’enemic número u de l’Iran. Teheran ha respost, no sols construint un front d’aliats a Orient Mitjà, sinó fent costat a Veneçuela, desafiant a Washington en el seu escenari llatinoamericà.

Els Estats Units sempre han jugat als escenaris d’altres països, però Veneçuela ofereix una oportunitat única perquè tant Rússia com l’Iran tinguin presència al pati interior dels Estats Units.

La relació Iran-Veneçuela podria semblar més oportunista que estratègica. Pot haver-se iniciat a causa de la política exterior de Trump, en particular degut a les seves dures sancions contra l’Iran, empenyent-lo a trobar altres cartes per a jugar contra aquesta administració estatunidenca tan hostil. No obstant això, Veneçuela hauria de buscar ara vincles més sòlids, elevant la seva relació amb l’Iran fins al nivell estratègic.

Ara que el President Maduro controla la majoria de l’Assemblea Nacional, queda demostrat que continua sent l’home fort del país. Va ignorar per complet al titella dels EUA (Juan Guaidó), qui no va aconseguir unificar l’oposició sota un sol paraigua i, per tant, no va tenir èxit en el derrocament del President, malgrat el suport dels EUA i la UE.

Maduro continua enviant missatges positius al president-electe Joe Biden, convidant a la nova administració a adoptar una nova política cap a Veneçuela, fins i tot quan la percepció general és la sospita de que Trump i Biden podrien resultar ser dues cares de la mateixa moneda, pel que fa a la política estatunidenca cap a Amèrica Llatina.

Mentrestant, Maduro continua gaudint del suport de l’Iran, que està enviant una gran flota de petroliers, i confia en que Trump no l’aturarà en tal empresa. l’Iran ha determinat que l’administració estatunidenca haurà d’enfrontar-se a la confiscació immediata qualsevol petroler que creui l’Estret d’Ormuz, si es donés el cas de que la Marina estatunidenca detingués a algun vaixell iranià en el seu trajecte cap a Veneçuela.

És cert que, ideològicament, la Veneçuela socialista no té connexió amb la ideologia de la “República Islàmica” de l’Iran. No obstant això, tots dos països es troben en una posició similar. Veneçuela dóna suport a la causa palestina i s’oposa a l’hegemonia dels EUA. L’Iran considera la causa palestina com un assumpte prioritari, la qual cosa li permet “trobar-se” amb Veneçuela en el desafiament del domini estatunidenc. No hi ha necessitat que les polítiques socialistes i l’Islam es barregin, perquè es reuneixen sota el paraigua de la resistència, la qual cosa té com a últim efecte diluir la pressió política dels EUA vers l’Iran. Teheran ha trobat un lloc al “pati interior” dels EUA, i té la voluntat d’enviar un missatge ben clar: no és un simple país d’Orient Mitjà que espera la protecció dels EUA, com la majoria dels Estats del Golf. S’ha convertit en una potència regional que ha de ser tinguda en compte quan els EUA desenvolupin la seva estratègia a la regió.